divendres, 9 de maig del 2025

  






Fins a primers de juliol podem visitar al Caixa Forum de Barcelona l’exposició “Temps incerts. L’Alemanya d’entre guerres”, relativa a la República de Weimar, règim que s’instaurà democràticament al país germànic el 1919 després de la Primera Guerra Mundial i acabà el 1933 coincidint amb l’ascens al poder d’Adolf Hitler com a canceller o cap de govern del Reich. Un canceller que aprofitaria l’incendi del Parlament o Reichstag del febrer de 1933 per suspendre drets i llibertats constitucionals. I setmanes més tard, després d’unes eleccions en les que el partit nazi fou la força més votada sense obtenir però la majoria absoluta, va suspendre l’activitat de la resta de partits, empresonant a molts dels seus líders.



L’agost de 1934 en morir el president Paul von Hindenburg, Hitler va fer el pas definitiu proclamant-se Fürher, unificant els càrrecs de president i cap del govern. Il·legalitzarà definitivament la resta de partits, convertint el Tercer Reich en un dictadura que portarà el món a una guerra que acabarà a Europa el maig de 1945 amb el seu suïcidi i la destrucció d’Alemanya i mig Europa. Una guerra que provocarà la mort de més de vint milions de soldats i cinquanta milions de civils, inclosos els milions, jueus o no, que moririen als caps de concentració, de treball o d’extermini.

L’exposició del Caixa Forum fa un repàs de l’art avantguardista que va créixer a Alemanya aquells primers anys d’esperança d’aquell Berlín transgressor on les dones i els homosexuals tenien espais de llibertat on somniaven amb un món diferent, i els artistes, arquitectes, dissenyadors i emprenedors veien que tot era possible. Però també ens mostra la realitat dels milions d’obrers que patien més que ningú les conseqüències de les sancions imposades a Alemanya pels vencedors de la Primera Guerra. I com aquell ofec de les masses treballadores era un camp on arrelaven moviments antagònics com el comunisme de Rosa Luxemburg i dels que s’emmirallaven en la Revolució Russa i el del jove Adolf Hitler que, amb les seves idees nacional-socialistes i el seu discurs culpant de tot als jueus, intentarà el 1923 fer un cop d’estat, el Pustch de Múnic que el portarà a la presó, temps que Hitler aprofitarà per reflexionar i escriure el Mein Kampf. I es prepararà per, amb unes estratègies de comunicació molt ben pensades, executar deu anys després, gràcies a dues ajustades victòries electorals, un canvi radical que el que ara denominem com la societat civil -pensadors, periodistes, artistes, escriptors, etc- consideraven impossible. Però el que semblava impensable per molts polítics, artistes i intel·lectuals alemanys, esdevingué una realitat beneïda per les masses.

Titulo aquest article “Alemanya i les democràcies occidentals tornen a Weimar?”, referint-me així també als Estats Units. Perquè no és només Alemanya i Europa que sembla que torni al fràgils temps de Weimar amb el partit ultra Alternativa per Alemanya quedant com a segona força del Bundestag i un nou president o canceller, Friedrich Merz, que el passat dimarts va fracassar en primera volta en la votació que l’havia d’investir. Un fet, per cert, inèdit en la disciplinada Alemanya on una vintena de diputats dels partits que li donen suport es van abstenir o van votar en contra, cosa que recorda el que passava en temps de Weimar. Em refereixo a Occident perquè fa mig any, el mateix Donald Trump que quatre anys abans, en perdre les eleccions va cridar a assaltar el Capitoli, era votat per les masses treballadores dels Estats Units i tornava per la porta gran a la Casa Blanca. Mentre a l’Alemanya de Weimar, tot i ser una democràcia dèbil, Hitler fou empresonat per Putch de Munic, Trump tot i estar més que provat que cridà als seus seguidors a assaltar el poder legislatiu del que es considerava la democràcia més consolidada del món, guanyà per una àmplia majoria les eleccions i en tornar a la Casa Blanca ha trencat tots els acords i consensos internacions forjats dins o fora de les Nacions Unidesa partir de 1946. Trump ho justifica amb el moviment MAGA, Fem Amèrica Gran de Nou, mentre que Hitler ho feia reivindicant l’espai vital pel poble alemany, la seva superioritat racial i el “Deutschland über alles”.

Hitler primer reivindicava Àustria, Alsàcia, Txecoslovàquia i Polònia, i Trump ho fa amb Groenlàndia, Panamà i Canadà. Trump esmicola ara els acords i consensos de tota mena aconseguits amb molt esforç, mentre a Europa ens creixen cavalls de Troia com Alternativa per Alemanya, Vox o Aliança Catalana que emmirallant-se en Trump, Putin i Netahyahu, volen també destruir el projecte de la Unió Europea. Un projecte nascut el 1951 inicialment com a Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, amb la que els estats en els que va començar la Segona Guerra Mundial volien evitar que el controls d’unes conques mineres al cor d’Europa poguessin portar el continent a una nova guerra.







Hasta primeros de julio podemos visitar en el Caixa Forum de Barcelona la exposición «Tiempos inciertos. La Alemania de entre guerras», relativa a la República de Weimar, régimen que se instauró democráticamente en el país germánico en 1919 después de la Primera Guerra Mundial y acabó en 1933 coincidiendo con el ascenso al poder de Adolf Hitler como canciller o jefe de gobierno del Reich. Un canciller que aprovecharía el incendio del Parlamento o Reichstag de febrero de 1933 para suspender derechos y libertades constitucionales. Y semanas más tarde, tras unas elecciones en las que el partido nazi fue la fuerza más votada sin obtener sin embargo la mayoría absoluta, suspendió la actividad del resto de partidos, encarcelando a muchos de sus líderes.

En agosto de 1934 al morir el presidente Paul von Hindenburg, Hitler dio el paso definitivo proclamándose Fürher, unificando los cargos de presidente y jefe del gobierno. Ilegalizará definitivamente al resto de partidos, convirtiendo al Tercer Reich en una dictadura que llevará al mundo a una guerra que acabará en Europa en mayo de 1945 con su suicidio y la destrucción de Alemania y media Europa. Una guerra que provocará la muerte de más de veinte millones de soldados y cincuenta millones de civiles, incluidos los millones, judíos o no, que morirían en los campos de concentración, de trabajo o de exterminio.

La exposición del Caixa Forum hace un repaso del arte vanguardista que creció en Alemania en aquellos primeros años de esperanza de aquel Berlín transgresor donde las mujeres y los homosexuales tenían espacios de libertad donde soñaban con un mundo diferente, y los artistas, arquitectos, diseñadores y emprendedores veían que todo era posible. Pero también nos muestra la realidad de los millones de obreros que sufrían más que nadie las consecuencias de las sanciones impuestas a Alemania por los vencedores de la Primera Guerra. Y como aquel sufrimiento de las masas trabajadoras era un campo donde arraigaban movimientos antagónicos como el comunismo de Rosa Luxemburgo y de los que admiraban la Revolución Rusa y el del joven Adolf Hitler que, con sus ideas nacional-socialistas y su discurso culpando de todo a los judíos, intentará en 1923 dar un golpe de estado, el Pustch de Múnich que lo llevará a la cárcel, tiempo que Hitler aprovechará para reflexionar y escribir el Mein Kampf. Y se preparará para, con unas estrategias de comunicación muy bien pensadas, ejecutar diez años después, gracias a dos ajustadas victorias electorales, un cambio radical que lo que ahora denominamos como la sociedad civil -pensadores, periodistas, artistas, escritores, etc- consideraban imposible. Pero lo que parecía impensable para muchos políticos, artistas e intelectuales alemanes, se convirtió en una realidad bendecida por las masas.

Titulo este artículo «¿Vuelven a Weimar Alemania y las democracias occidentales?», refiriéndome así también a Estados Unidos. Porque no es sólo Alemania y Europa que parece que vuelvan a los frágiles tiempos de Weimar con el partido ultraderechista Alternativa por Alemania quedando como segunda fuerza del Bundestag y un nuevo presidente o canciller, Friedrich Merz, que el pasado martes fracasó en primera vuelta en la votación que debía investirlo. Un hecho, por cierto, inédito en la disciplinada Alemania donde una veintena de diputados de los partidos que le apoyan se abstuvieron o votaron en contra, lo que recuerda lo que pasaba en tiempos de Weimar. Me refiero a Occidente porque hace medio año, el mismo Donald Trump, que cuatro años antes al perder las elecciones llamó a asaltar el Capitolio, era votado por las masas trabajadoras de Estados Unidos y regresaba por la puerta grande a la Casa Blanca. Mientras que en la Alemania de Weimar, a pesar de ser una democracia débil, Hitler fue encarcelado por el Putsch de Múnich, Trump a pesar de estar más que probado que llamó a sus seguidores a asaltar el poder legislativo de la que se consideraba la democracia más consolidada del mundo, ganó por una amplia mayoría las elecciones y al volver a la Casa Blanca ha roto todos los acuerdos y consensos internaciones forjados dentro o fuera de las Naciones Unidas a partir de 1946. Trump lo justifica con el movimiento MAGA, Hagamos América Grande de Nuevo, mientras que Hitler lo hacía reivindicando el espacio vital para el pueblo alemán, su superioridad racial y el «Deutschland über alles«.

Hitler primero reivindicaba Austria, Alsacia, Checoslovaquia y Polonia, y Trump lo hace con Groenlandia, Panamá y Canadá. Trump desmenuza ahora los acuerdos y consensos de todo tipo conseguidos con mucho esfuerzo, mientras en Europa nos crecen caballos de Troya como Alternativa por Alemania, Vox o Aliança Catalana que imitando a Trump, Putin y Netahyahu, quieren también destruir el proyecto de la Unión Europea. Un proyecto nacido en 1951 inicialmente como Comunidad Europea del Carbón y el Acero, con la que los estados en los que comenzó la Segunda Guerra Mundial querían evitar que los controles de unas cuencas mineras en el corazón de Europa pudieran llevar al continente a una nueva guerra

dilluns, 5 de maig del 2025

Extrema dreta i periodisme. Debat amb motiu del dia d'Europa, dijous 8 de maig al Col·legi de Periodistes



Vuitanta anys després de la derrota del nazisme, l’extrema dreta ressorgeix amb força a Europa. Desafia la declaració universal dels drets humans i fa trontollar els pilars de la democràcia. I en aquest marc, el periodisme afronta el repte de la seva cobertura informativa.

Com informar de l’extrema dreta sense fer-los d’altaveu? Viuen de la polèmica? Utilitzen els mitjans periodístics o fan servir els seus propis canals? Què en sabem dels exemples de França i Itàlia?

Amb motiu del Dia d’Europa, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunyaen col·laboració amb el  Col·legi de Periodistes de Catalunya, vol reflexionar sobre aquestes qüestions i per això organitza per al 8 de maig a les 18h a la seu del Col·legi de Periodistes a Barcelona la taula rodona “Extrema dreta i Periodisme”.

Hi participaran Nico Tomás, periodista polític de l’ACN, autor del llibre “El gall ferit”, Alba Sidera, corresponsal a Roma d’El Punt Avui, autora d'”El feixisme persistent” i Xavier Rius Sant, periodista free-lance, autor d'”Aliança Catalana: els nostres ultres”.

La moderació anirà a càrrec de la periodista Anna Balcells, membre de la Junta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya.

  • Dia: 8 maig 2025
  • Hora: 18h
  • Lloc: Col·legi de Periodistes / Rambla de Catalunya, 10 Barcelona
  • És un acte obert a tothom. Us hi esperem!

Ves a la web de l'APEC.CAT


dimecres, 30 d’abril del 2025

Entrevista al programa Territori 7, El 9 FM i La Veu de Sant Joan, Lletraferits, sobre el llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres"

Entrevista al programa Territori 7, Lletraferits, en la que parlem del llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" de Xavier Rius Sant, editorial Icaria. Entrevista que fan Isaac Moreno i Isaac Muntadas per La Veu de Sant Joan, El 9 FM, Ona Codinenca i Ràdio Televisió de Cardedeu. 

 

 

 

diumenge, 27 d’abril del 2025

ZELENSKI, PUTIN, EL PAPA I TRUMP. El Triangle

                               


 


   Algun dia potser sabrem si Rússia va deixar caure al règim de Baixar al Assad el desembre passat perquè el règim sirià i el seu exèrcit estava massa podrit i era absurd intentar salvar-lo. O si el va deixar caure perquè no podia desplegar la seva aviació, tropes i armament pesant com havia fet Rússia vuit anys abans per esclafar i expulsar l’oposició islamista i l’Estat Islàmic, ja que Putin estava centrat en la guerra d’Ucraïna i no es podia permetre dividir les seves forces. O si potser també ho va fer com un concessió a Donald Trump i Benyamin Netanyahu, esperant Putin cobrar-se a Ucraïna el favor, conscient que la caiguda d’Al Assad trencaria com desitjava Trump i Netanyahu l’Eix de Resistència xiïta que donava suport a Hamàs. Una aliança formada per Hizbul·là, els utis del Iemen que encara bloquegen el Mar Roig, les milícies xiïtes de l’Iraq i el regim dels aiatol·làs de l’Iran que enviaven homes i armes cap el Líban travessant Síria.

Sense Al Assad, Hizbul·là va quedar debilitat en perdre no només el suport de Síria sinó també aïllat en no poder rebre l’avituallament de l’Iran. Gràcies a això Netanyahu amb vistiplau de Trump ha pogut aplicar la seva política de derrota total de Hamàs, forçar un canvi polític al Líban amb un nou president i un govern que ja no obeeix a Hizbul·là, i ampliar l’ocupació del Golan sirià. Ara Israel té tropes que s’han instal·lat a pocs quilòmetres de Damasc. Gràcies a la caiguda d’Al Assad i la debilitat del nou règim islamista sirià ha expandit la seva ocupació fent Israel més gran.

Sigui quin sigui d’aquests tres motius el que més va pesar perquè Putin deixés caure Al Assad, la conseqüència per Netanyahu és que ha pogut aplicar la seva política de terra cremada amb els palestins, ocupar més i més terres a Cisjordània i fer inhabitable gran part de Gaza. Uns crims de guerra a la franja i a Cisjordània que el papa Francesc va denunciar fins el seu últim dia sense que Trump escoltés els seus precs. Francesc també demanava i pregava per la pau a Ucraïna, tot i que el president americà humilià Zelenski fa un mes en la seva visita al despatx oval, culpant Ucraïna, la víctima, de voler provocar la Tercera Guerra Mundial,

Ara però, després de les reticències de Putin de negociar un alto al foc, com vam veure en les imatges del Vaticà amb Trump i Zelensky parlant asseguts no gaire lluny de la capella ardent del papa Francesc, Trump posa la pilota en el camp de Rússia. Zelenski sense renunciar formalment a la sobirania de Crimea ni als territoris que Rússia ocupa a l’est i sud del país, està disposat a signar un alto al foc o armistici indefinit si li permet recuperar un part del territori perdut, com el de la central nuclear de Zaporija i de la pressa Kakhovka a les dues ribes del riu Dinipró.

Zelensky accepta signar un armistici per posar fi a la pèrdua de més vides humanes de soldats i l’evidència que si és ell qui el rebutja, li serà difícil continuar la guerra ja que perdrà el suport dels Estats Units. Però dubto que Putin es pugui permetre posar fi a la guerra més enllà que ho podria presentar com una victòria ja que ha retornat a la mare pàtria i la Gran Rússia el Donbàs i tota la riba del Mar d’Azov. Putin té por a la pau de la mateixa manera que la rebutja Netanyahu. Amb la pau, sense el soroll de les bombes i els drons i la demonització de l’enemic a Putin i Netanyahu els hi resultaria més difícil continuar amb la retallada de llibertats i la voluntat d’eternitzar-se en el poder.

Sent la Xina l’única potència que està sortint beneficada del desgavell que ha provocat Trump, ara toca esperar si Putin accepta aquest alto el foc a Ucraïna fent les petites concessions que demana Ucraïna i accepta Trump en relació a retornar algunes àrees i centres energètics estratègics que quedarien tutelats pels Estats Units o potser pel europeus. Si les forces d’interposició a les actuals línies del front serien només europees sense el comandament de l’OTAN, o si estarien sota la bandera d’una missió de l’ONU encara no ho sabem. I queden serrells prou importants com si un cop descartat l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN, en el cas que l’armistici es consolidi, si Putin i Trump intentarien impedir l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea. Una Unió que tot i el gir atlantista i pro-Brussel·les de Giorgia Meloni, cada cop té més cavalls de Troia organitzats al Parlament Europeu en el grup de Patriotes per Europa que lideren Marine Le Pen y Viktor Orbán, i el de les Nacions Sobiranes liderat per Alternativa per Alemanya.En aquest context el dubte és si Putin contraria a Trump i posa obstacles a l’alto el foc, aquesta desobediència serà tant important com perquè el president dels Estats Units trenqui la sintonia autoritària i anti Unió Europea que l’uneix a Putin. Penso que no. Ara com mai ho tenen gairebé tot a favor. Les democràcies que reculen arreu, criminals de guerra com Netanyahu que saben que tenen impunitat, amics a als estats de la Unió Europea i potser, si l’Esperit Sant ho vol, un nou Sant Pare que passi pàgina al que va intentar canviar Francesc i sigui semblant a Benet XVI, Ratzinger, que vetllava per mantenir una doctrina immutable.




                               
                        




Algún día quizá sabremos si Rusia dejó caer al régimen de Bashar al Assad en diciembre pasado porque el régimen sirio y su ejército estaba demasiado podrido y era absurdo intentar salvarlo. O si lo dejó caer porque no podía desplegar su aviación, tropas y armamento pesado como había hecho Rusia ocho años antes para aplastar y expulsar a la oposición islamista y al Estado Islámico, ya que Putin estaba centrado en la guerra de Ucrania y no se podía permitir dividir sus fuerzas. O si quizá también lo hizo como un concesión a Donald Trump y Benyamin Netanyahu, esperando Putin cobrarse en Ucrania el favor, consciente de que la caída de Al Assad rompería como deseaba Trump y Netanyahu el Eje de Resistencia chií que apoyaba a Hamás. Una alianza formada por Hizbulá, los utis del Yemen que aún bloquean el Mar Rojo, las milicias chiíes de Irak y el régimen de los ayatolás de Irán que enviaban hombres y armas hacia el Líbano atravesando Siria.

Sin Al Assad, Hizbulá quedó debilitado al perder no sólo el apoyo de Siria sino también aislado al no poder recibir el avituallamiento de Irán. Gracias a ello Netanyahu con el visto bueno de Trump ha podido aplicar su política de derrota total de Hamás, forzar un cambio político en el Líbano con un nuevo presidente y un gobierno que ya no obedece a Hizbulá, y ampliar la ocupación del Golán sirio. Ahora Israel tiene tropas que se han instalado a pocos kilómetros de Damasco. Gracias a la caída de Al Assad y la debilidad del nuevo régimen islamista sirio ha expandido su mayor ocupación haciendo Israel más grande.

Sea cual sea de estos tres motivos el que más pesó para que Putin dejara caer Al Assad, la consecuencia para Netanyahu es que ha podido aplicar su política de tierra quemada con los palestinos, ocupar más y más tierras en Cisjordania y hacer inhabitable gran parte de Gaza. Unos crímenes de guerra en la franja y en Cisjordania que el papa Francisco denunció hasta su último día sin que Trump escuchara sus ruegos. Francisco también pedía y peleaba por la paz en Ucrania, aunque el presidente americano humilló a Zelensky hace un mes en su visita al despacho oval, culpando a Ucrania, a la víctima, de querer provocar la Tercera Guerra Mundial,

Ahora sin embargo, tras las reticencias de Putin de negociar un alto al fuego, como vimos en las imágenes del Vaticano con Trump y Zelensky hablando sentados no muy lejos de la capilla ardiente del papa Francisco, Trump pone la pelota en el campo de Rusia. Zelensky sin renunciar formalmente a la soberanía de Crimea ni a los territorios que Rusia ocupa en el este y sur del país, está dispuesto a firmar un alto al fuego o armisticio indefinido si le permite recuperar un parte del territorio perdido, como el de la central nuclear de Zaporija y de la prisa Kakhovka en las dos orillas del río Dinipró.

Zelensky acepta firmar un armisticio para poner fin a la pérdida de más vidas humanas de soldados y la evidencia de que si es él quien lo rechaza, le será difícil continuar la guerra ya que perderá el apoyo de Estados Unidos. Pero dudo que Putin pueda permitirse poner fin a la guerra más allá de que podría presentarlo como una victoria ya que ha devuelto a la madre patria y la Gran Rusia el Donbás y toda la orilla del Mar de Azov. Putin tiene miedo a la paz de la misma manera que la rechaza Netanyahu. Con la paz, sin el ruido de las bombas y los drones y la demonización del enemigo a Putin y Netanyahu les resultaría más difícil continuar con el recorte de libertades y la voluntad de eternizarse en el poder.

Siendo China la única potencia que está saliendo beneficada del descalabro que ha provocado Trump, ahora toca esperar si Putin acepta este alto el fuego en Ucrania haciendo las pequeñas concesiones que pide Ucrania y acepta Trump en relación a devolver algunas áreas y centros energéticos estratégicos que quedarían tutelados por Estados Unidos o quizás por los europeos. Si las fuerzas de interposición en las actuales líneas del frente serían sólo europeas sin el mando de la OTAN, o si estarían bajo la bandera de una misión de la ONU todavía no lo sabemos. Y quedan flecos lo suficientemente importantes como si una vez descartado el ingreso de Ucrania en la OTAN, en el caso de que el armisticio se consolide, si Putin y Trump intentarían impedir la entrada de Ucrania en la Unión Europea. Una Unión que a pesar del giro atlantista y pro-Bruselas de Giorgia Meloni, cada vez tiene más caballos de Troya organizados en el Parlamento Europeo en el grupo de Patriotas por Europa que lideran Marine Le Pen y Viktor Orbán, y el de las Naciones Soberanas liderado por Alternativa por Alemania.

En este contexto la duda es si Putin contraría a Trump y pone obstáculos al alto el fuego, esta desobediencia será tan importante como para que el presidente de Estados Unidos rompa la sintonía autoritaria y anti Unión Europea que le une a Putin. Pienso que no. Ahora como nunca lo tienen casi todo a favor. Las democracias que retroceden por todas partes, criminales de guerra como Netanyahu que saben que tienen impunidad, amigos en los estados de la Unión Europea y quizás, si el Espíritu Santo lo quiere, un nuevo Santo Padre que pase página a lo que intentó cambiar Francisco y sea parecido a Benedicto XVI, Ratzinger, que velaba por mantener una doctrina inmutable.
g

divendres, 25 d’abril del 2025

Vídeo de la entrevista debate con Al Descubierto y Adrian Juste y Juan Fran Albert sobre Aliança Catalana, la ultraderecha independentista catalana

 

Vídeo de la entrevista debate con Al Descubierto y Adrian Juste y Juan Fran 

Vídeo de la entrevista debate con Al Descubierto y Adrian Juste y Juan Fran Albert sobre Aliança Catalana, la ultraderecha independentista catalana 

Entrevista sobre el llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" al Magazín de les dues edicions de El 9 Nou

 

Entrevista de Jordi Vilarrodà sobre el llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" al suplement Magazín del cap de setmana de les dues edicions de El 9 Nou








dimecres, 23 d’abril del 2025

Profitós Sant Jordi signant exemplars del llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" i parlant amb lectors

Profitós Sant Jordi signant exemplars del llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" i parlant amb lectors a la Plaça Eivissa, a la parada de la llibreria La Font de Mimir i a la de l'Editorial Icaria a la Diagonal amb Rambla Catalunya. Més referències del llibre al Periódico, El Triangle i El 9 Nou







Més comentris del llibre a El Periódico, El Triangle i El 9 Nou
              

Daniel G Sastre. El Periódico 23 d'abril 2025


Siscu Baiges. El Triangle 21/23 d'abril de 2025

                                              


 El 9 Nou

divendres, 18 d’abril del 2025

SIGNATURES DEL LLIBRE "ALIANÇA CATALANA. ELS NOSTRES ULTRES" DIADA SANT JORDI 2025. A les 13 hores, Plaça Eivissa d'Horta. A les 18 h, parada Ed Icaria Avgd Diagonal amb Balmes i carrer París


                              


Aquest dimecres 23 d'abril de 2025, Diada de Sant Jordi signaré exemplars del meu llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" a les 13 hores a la parada de la llibreria La Font de Mimir a la Plaça Eivissa d'Horta, i a les 18 hores a la parada de l'editorial Icaria a Diagonal 407, entre Balmes i  Carrer París        



                                              



A les 13 hores signaré a la Plaça Eivissa d'Horta a la parada de la llibreria La Font de Mimir





dimarts, 15 d’abril del 2025

Vídeo de la presentació del llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" a Ripoll

Vídeo de la presentació del meu llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" amb el periodista Quico Triola i l'autor, Xavier Rius Sant, a la biblioteca Lambert Mata de Ripoll el divendres 11 d'abril de 2025. Van assitir-hi prop de vuitanta persones.


Fotos de l'acte: 

                                   





dilluns, 14 d’abril del 2025

Cròniques de la presentació del llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres" a Ripoll de El 9 Nou i el Ripollès Digital

 






Xavier Rius presenta el llibre 'Aliança catalana: els nostres ultres' per analitzar l'ascens de la formació

L'escriptor creu que deixar governar a Orriols a Ripoll va ser un error perquè ha utilitzat l'ajuntament de plataforma



El periodista i escriptor Xavier Rius ha presentat a Ripoll el seu últim llibre, ‘ Aliança Catalana: els nostres ultres’. En ell, Rius analitza la biografia de Sílvia Orriols i els motius que han propiciat l’ascens de la seva formació en el panorama polític català.

Rius és autor de diversos llibres sobre gestió migratòria i el sorgiment de partits xenòfobs. Després d’escriure ‘Els ultres són aquí. De plataforma per catalunya a Vox’, i ‘Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron’, ara ha publicat Aliança Catalana: els nostres ultres’, que tracta, no només del sorgiment d’aquesta formació política, sinó que vol endinsar-se en la biografia i la personalitat de la seva líder, Sílvia Orriols, de qui Rius diu que ha creat un partit a la seva mida. Assegura que l’alcaldessa de Ripoll s’ha fet a ella mateixa, té poca capacitat d’empatitzar, té com a referent el dirigent d’Estat Català Daniel Cardona i es veu cridada a salvar Catalunya des del bressol, on és enterrat Guifré el Pilós.

«Parlo de quan Orriols crea el grup del seu entorn de Ripoll, els intransigents, que evoquen el seu rebuig o la seva no empatia cap als immigrants castellanoparlants i cap a castella. No diu Espanya, diu castella i ho escriu sempre en minúscula. Després dels atemptats, fa un gir, se n’oblida d’aquest rebuig als castellans i es presenta a les eleccions al 2019 pel Front Nacional, perquè no té partit, evocant la seva no empatia cap als immigrants, ara sobretot els musulmans».

Rius considera que l’ascens d’Aliança en el panorama català ve propiciat, primerament, per la canalització d’un vot de càstig contra els partits independentistes i la traïció dels joves terroristes del 17A vers la societat que els va acollir.

«Sigui pel rebuig a la immigració, sobretot la islàmica, sigui perquè ens van enganyar amb el procés, d’aquests dos dols surt un vot de càstig que és Aliança Catalana. És un vot de càstig perquè no fa propostes, i ella de moment l’ha sabut aprofitar».

Segonament, Rius creu que el govern municipal de Ripoll, que ha servit d’Orriols de plataforma o trampolí polític. Per aquest motiu, des del punt de vista del periodista i escriptor, Junts es va equivocar just després de les darreres eleccions municipals, en no acordar amb la resta de grups un govern de coalició i donar l’oportunitat a Aliança de practicar les seves polítiques que considera diametralment xenòfobes.

«Junts ha jugat malament les cartes perquè, si s’hagués fet aquest govern que s’anava a fer fa dos anys, les propostes de no empadronar, etc., les hagués fet un regidor de l’oposició sense més transcendència. Que ho faci una alcaldessa, que els funcionaris demorin l’empadronament o el dificultin i llavors vingui la delegació del Govern a fer requeriments, li dona una notorietat que li va permetre entrar al Parlament. I ara, lamentablement, jo penso que, com diuen les enquestes, seguirà pujant, sobretot perquè els partits independentistes se segueixen tirant retrets entre ells, no fan autocrítica i llavors, la gent que té aquest sentiment de ser enganyats vota Aliança perquè almenys diu les coses clares».

Un dels primers llibres de Rius, acusava l’estat espanyol de no fer res perquè la immigració estigués constituïda per persones amb situació regularitzada i, d’aquesta manera, permetre la feina de sense papers i en negre en diferents sectors.






Entrevista de Josep Maria Botanch al digital El Món sobre el meu llibre i Aliança Catalana

 

Josep Maria Botanch, El Món, 12 d'abril de 2025 (clica per anar a El Món)

El periodista Xavier Rius Sant (1959) és especialitzat en moviments d’extrema dreta analitza el perfil de la presidenta Sílvia Orriols al llibre Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial). En aquest volum analitza el sorgiment i creixement de la formació liderada per l’alcaldsessa de Ripoll, que va començar la seva trajectòria política de ben jove a Maulets, formació de l’esquerra independentista, per després enrolar-se a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va abanonar amb l’entrada del tripartit. Posteriorment, va passar per Estat Català, el grup Intransigents i el Front Nacional de Catalunya, amb qui va partir peres per crear la seva propia formació. En aquesta conversa amb El Món, Rius Sant defineix Sílvia Orriols com racista, nacionalpopulista i d’extrema dreta, però per sobretot diu que és “una persona incapaç d’empatizar” amb la gent. A més, remarca que ella mateixa se sent “triada” perquè sempre destaca que ella va néixer un 9 d’octubre, el dia que Jaume I van fer fora els sarraïns del País Valencià. D’altra banda, aborda les possibilitats de creixement de la formació, i afirma que les disputes entre Junts i Esquerra Republicana i la manca d’autocrítica pel Procés beneficia Aliança Catalana.

Com va conèixer Sílvia Orriols?

La vaig conèixer el dissabte abans de la investidura com a alcaldessa, el 10 de juny a la nit a 8TV. Va estar supereducada amb mi, semblava que fóssim amics. Això forma part d’ella, pot estar així, com pot estar amb un mur de ciment. Va ser molt amable. I després, si li enviava correus pel llibre, em contestava a les sis i mitja del matí. I quan ja era diputada, uns dies després de les eleccions, em va rebre a l’Ajuntament i va anar la mar de bé, però va canviar després que publiqués unes fotografies de l’acte d’inauguració del monument d’homenatge a les víctimes del 17-A, on surt aplaudint la Guàrdia Civil o després d’explicar que ella mai havia pujat mai a un avui. Sempre em diu, “mira l’home que s’ha recorregut el món amb bitllets de 18 euros”. Però ella és així.

La relació està trencada?

En aquest moment, sí. El divertit és que hi ha hagut persones de la cúpula d’Aliança Catalana que em van demanar que li passés capítols i els hi vaig passar. Per exemple, ho vaig fer amb un president comarcal i un del pinyol del partit. Vull dir, que la relació era bona, i jo des del primer dia li he dit que el seu discurs és d’ultradreta.

Que els hi diguin ultradreta els hi molesta molt.

Però això els hi ha passat a tots. A Vox, a l’Anglada, però després ho assumien com una cosa normal. 

Sílvia Orriols se sent una persona triada?

Després de les seleccions li vaig demanar hora i ens vam veure. Em va destacar que va néixer un 9 d’octubre, el dia que Jaume I van fer fora els sarraïns del País Valencià. A més, coincidint amb la seva entrar al Parlament, va fer un tuit on es veia la foto del sepulcre de Guifré el Pilós, i hi deia “Aquí va començar tot”. Si ella diu això, vol dir que se sent triada. Ella se sent triada. I amb això no es pot enfadar, perquè és una percepció.

I el seu entorn també li té aquesta consideració?

A Aliança Catalana hi ha devoció per Sílvia Orriols. El partit és presidencialista, i tot funciona al voltant d’ella. Mana ella. I sé que aquests dies amb el tema de Trump se sent bastant perduda perquè ella diu que Trump no li genera admiració com a personatge, però és el referent de Jordi Aragonès.

S’ha creat un partit a mida.

Sí.

I ara el controla, però creu que se li pot descontrolar en algun moment? 

Crec que ella volia que li fessin la moció de censura. Primer, per un tema de salut, s’ha aprimat molt. És una persona que no sopa, que fa una dieta molt estricta, i dorm poc. A més, no té carnet de conduir. Ella volia que la fessin fora de l’alcaldia per tenir dos anys per expandir el partit perquè la gent es queixa que no va al congrés o a les trobades de militants. No entraré en la lluita de l’Aragonès i el Ges perquè ells ho neguen, però el partit és difícil de gestionar perquè ha crescut massa. És el problema de creixement, i ara no tenen estructura. El Jordi Aragonès segueix treballant en una escola concertada, però, en canvi, Oriol Ges, que estava a CaixaBank a Osona, va de cul perquè porta finances i organització i fa de xòfer de l’Orriols. I, a més, l’han posat de coordinador del grup parlamentari mix a sou del Parlament. I és difícil gestionar tot això.

Sílvia Orriols volia que la fessin fora de l’alcaldia?

Ella estava convençuda que la feien fora, es victimitzava i podia estar dos anys al Parlament i al partit.

Però el seu objectiu era que la fessin fora?

Ella ho volia. A més, hi ha el tema personal que té quatre filles adolescents i un fill amb el marit fora de casa. Com ho gestiones? Jo no sé com es pot organitzar, però ella volia descansar una mica. Crec que ella ho volia, perquè ho donava per segur. Però va ser la cagada de Carles Puigdemont que, per fer-ho bé, ho fan pitjor.

“A Aliança Catalana hi ha devoció per Sílvia Orriols. El partit és presidencialista, i tot funciona al voltant d’ella. Mana ella.”

Sembla que Sílvia Orriols sembla una nouvinguda en política, però la seva trajectòria ve de lluny i s’inicia a l’esquerra independentista.

Sí. Comença amb 16 anys, i al llibre la recullo bastant.

Quina interpretació en fas de la trajectòria que té fins a arribar a fundar Aliança Catalana.

Ella comença amb el David Subirana, que triguen a fer-se parella, i ella és sempre la ideòloga i llegeix molt. Se centra en Daniel Cardona i a tot arreu critica els castellans, i en els articles escriu Castella, no pas Espanya, en minúscula. Està amb aquest tema, i sorprèn que passi tan de pressa a parlar dels castellans i Castella a posar Barranqueras i Flores Expósito a les seves llistes. S’oblida d’això i passa als immigrants.

Per què?

Suposo que afecta molt l’impacte emocional de traïdoria que té la gent amb els atemptats.

Però al llibre exposa que Vox és el primer fill bastard del Procés, i Aliança, el segon. Per què?

És un element. En el cas de Vox, Ortega Smith era irrellevant quan anava al Valle de los Caídos, però agafa ressò amb el judici del Procés. I en el cas d’Aliança és perquè es ven una independència tant sí com no, i la gent que s’ho ha cregut s’ha sentit enganyat. I les baralles entre Gabriel Rufián i Míriam Nogueras són aigua per a Sílvia Orriols.

 És a dir, la pugna entre Junts i ERC beneficia Orriols.

Evidentment que sí. Hi ha gent que pot pensar que està com una cabra, però fa un vot de càstig perquè s’han fet enrere. La Sílvia Orriols assimila la proclamació de la República Catalana, que el Macià l’ubica en la República Ibèrica, amb Puigdemont i les 155 monedes de plata. El seu resum de tot és que “ens han traït”.

Sense el Procés no existiria Aliança Catalana?

O sense els atemptats, però és fer política ficció. Els atemptats o altres elements podrien haver fet sorgir una Plataforma per Catalunya independentista, perquè la formació d’Anglada tenia la disfunció que a Vic el votaven 3.000 persones per fer fora als que “no són de casa” i després a les catalanes, 2.000 dels 3.000, votaven a l’Artur Mas per fer fora el Montilla. Aleshores podria haver sorgit una Plataforma independentista, però amb el Procés es van ajuntar els dos elements. Tot i això, jo dubto que hagués entrat de diputada al Parlament si a ella no li haguessin donat l’alcaldia fa dos anys.

Tot i aquest desencís seu amb el Procés, ella se’n va a Estrasburg l’any 2019 a la protesta del Consell de la República.

Ella hi va dos cops. Al primer trajecte amb autobús ja parla amb la Margarita Cabello que es fan enrere, i és quan es plantegen tot això. En el segon autocar, que és aquesta sortida que esmentes, ella ja és regidora de Front Nacional.

I a banda d’anar-hi, hi té algun interès?

A mi em diuen que a Ripoll molta gent no la coneixia, i que ella i la Cabello no havien parlat. Comença a fer-se veure en les concentracions pels presos i agafa el micròfon i comença a despuntar. La gent la descobreix parlant de Daniel Cardona.

“Dubto que hagués entrat de diputada al Parlament si a ella no li haguessin donat l’alcaldia fa dos anys”

Per què Orriols trenca amb el Front Nacional, el partit amb què esdevé regidora el 2019, i funda Aliança?

El trencament ja estava pensat, però de seguida veu que la formació de Jordi Casacuberta és un partit de iaios, i és quan arriben els quatre genets de l’apocalipsi -Oriol Ges, Jordi Aragonès, Maiol Sanaüja i l’Eduard Llaguno, que ja està apartat- quan es produeix un xoc amb el Casacuberta. De seguida, aquests quatre li proposen trencar, i és quan durant la covid es fa el comunicat on obre una reflexió. Ja estava pensat que es volia anar més enllà.

I de què se serveix Sílvia Orriols per articular aquest discurs islamòfob?

Ella aboca el que tenia amb els castellans i Castella i ho trasllada a una cosa del present, que són els seus veïns. Passa de parlar del passat a parlar, per exemple, del cambrer que et serveix, al que anava la discoteca amb tu i al que et portava en cotxe. És aquest sentiment de traïdoria.

Però també expliques al llibre que Orriols també articula el seu discurs amb els llibres de Najat El Hachmi.

Sí. De la Najat, la Mimunt Hamido i la Hanan Serroukh. Agafa l’argument d’aquestes dones, que el subscrit al cent per cent, i se l’aprèn. Jo soc molt crític amb aquest discurs de no felicitar Nadal, però felicitem el Ramadà i legalitzem el burquini.

Orriols és racista, nacionalpopulista o d’extrema dreta?

Per a mi les tres coses, però sobretot és una persona incapaç d’empatitzar.

I trumpista?

No ho és gaire, però com ella té un punt antipatriarcal va dir que no li generava un interès especial. No en parlen. De fet, el cap de setmana passat van fer la trobada ideològica a Platja d’Ara i tots els comentaris eren sobre l’islam. Els ha agafat a contrapeu.

 I de l’AfD? Perquè últimament estan calcant campanyes com la dels uns bitllets d’avió falsos que reivindiquen la deportació de persones.

A veure, el problema és que quins referents tenen? És un partit que amb candidats homosexuals, i no poden anar amb els ultracatòlics perquè no lliguen. No poden anar amb la Le Pen perquè ha dit que Puigdemont és un delinqüent perquè ha dit que si governa l’extradeix, l’expulsa o el fica a la presó. Només li queda Geert Wilders i l’Alice Weidel, i Pau Nadal va estar al local d’AfD el dia de les eleccions, igual que Jorge Buxadé. És divertidíssim el bon rotllo que hi ha entre Aliança Catalana i Vox.

Hi ha bon rotllo?

El Joan Garriga de Vox explica que la va felicitar el seu aniversari per whatsapp i sempre parla de la “Sílvia”.

Aliança ha rebut el suport de Vox al Parlament?

Comparteixen la zona de despatxos al Parlament i es veuen cada dia, i el Garriga m’explica que no vol que a la Sílvia Orriols li facin el mateix que els hi van fer a ells, que quan van arribar ningú els va explicar els serveis que tenien al seu abast com un programa intern amb totes les resolucions. I hi ha un tema, que a ells els hi dono la raó, és que a Aliança i a Vox els hi foten d’hòsties quan munten carpes. I crec que és un error, perquè els hi fas publicitat i és un delicte.

I els cordons sanitaris són la resposta?

Si es fan bé, sí, però si es fan malament, no.

I s’estan fent bé?

S’estan fent fatal. És a dir, primer, a Ripoll es volia fer un govern d’unitat i a última hora Junts es fa enrere. Per fer això no cal mantenir la tensió fins l’últim moment. Com ha passat ara amb la moció de censura, i surt el Ferran Raigon dient que no es podia fer un “govern Frankenstein”. Més Frankenstein era Junts i PSC a la Diputació de Barcelona amb el 155. Dir que no faràs un govern Frankenstein vol dir que d’aquí a dos anys també haurà de governar la llista més votada. I aleshores el cordó sanitari la victimitza, i si ho fas no li agafis els arguments. I Junts ha jugat a agafar els arguments i no sap què vol encara. Els cordons sanitaris habitualment no han funcionat perquè s’han fet malament.

“Els cordons sanitaris habitualment no han funcionat perquè s’han fet malament”

Però no creu que qualsevol decisió que s’hagués pres fa hagués beneficiat a Orriols?

És el que et diuen. Jo havia escrit que si el govern no tenia prioiritats a curt termini, i era can pixa, hauria estat pitjor. Per a mi el pitjor és dir que ho faràs i a l’últim moment rajar-te perquè que d’aquí a dos anys, amb una majoria númerica semblant, tampoc puguis formar govern.

Com d’important ha estat el paper de Pilar Rahola en aquest assumpte?

8tv es dona compte que quan Sílvia Orriols va a la televisió es dispara el share, i els vídeos i els tuits tenen moltes visualitzacions. Ha sigut fonamental. I Pilar Rahola està enlluernada d’ella. A més, Rahola és una de les persones que fa un mes i mig, quan semblava que Junts estava d’acord amb la moció, és una de les persones que anima Carles Puigdemont a no tirar-la endavant.

A banda dels cordons sanitaris, el Parlament està actuant bé?

Això ho he parlat amb el Josep Rull, i em diu que només l’ha tallat dues vegades i, en privat, explica que es va sentir interpe·lat amb el que va dir sobre les piscines de les presons, i ara traslladen les manifestacions a la Comissió de l’Estatut dels Diputats. Però no saben com fer-ho perquè, fagin el que fagin, ella penja el vídeo a les xarxes i ho peta. No sé quina és la solució, però interrompre-la era pitjor. El que sí que era un error era el que feia la Tània Verge multant-la amb 10.000 euros. El delicte d’odi és útil quan hi ha una agressió i es fa servir com a agravant, però en els casos de llibertat d’expressió és molt difícil i no està funcionant.

 Aliança Catalana és un partit independentista?

Sí.

Però en les enquestes hi ha un gruix que no ho són.

A Vox el votava molta gent que no era espanyolista i que estava a favor de l’avortament, però que estava en contra de la immigració. I a Aliança passa el mateix. El votant majoritari d’Aliança és gent gran i a Vox, en canvi, recull molts vots de joves de 19 anys. A Aliança hi ha molt independentista emprenyats perquè, segons ells, encara diu veritats. I fixa’t que des que Aliança té força, l’Ignacio Garriga va fer l’entrevista íntegrament en català perquè de cara a les municipals tancar TV3 a la gent l’importa ben poc.

El seu llibre està actualitzat a última hora perquè inclou tot l’episodi de la moció de censura, però com valorar el darrer CEO que dona 10 diputats a Aliança Catalana?

A no ser que els aranzels de Trump els hi facin molt mal, Aliança Catalana pujarà perquè Junts i Esquerra Republicana no fan autocrítica pel Procés i es barallen entre ells i això afavoreix la captació del vot independentista emprenyat.

I l’increment en vots, com dibuixa el CEO, provindrà de votants de Junts?

Vindrà de tot arreu. Molt votant jove, molt nou votant nou. També dependrà de com ho afronti Vox, sobretot als barris amb més immigració la gent dubtarà entre Vox i Aliança. I també pujarà també perquè Esquerra no té projecte.

I Junts?

Junts té a Puigdemont, i mentre ell estigui allà encara hi ha un tema patriòtic.

Aquestes perspectives de creixement poden tensionar el partit?

L’interessant ara serà veure com gestiones les candidatures municipals. Com fas el creixement comarcal amb un partit que no té estructura. És a dir, com es gestiona que qui molts dies porta en cotxe l’Orriols sigui el secretari d’Organització, el secretari de Finances i coordinador del grup mixt al Parlament? És impossible. No tene infraestructura i, a més, amb una persona que és el partit capaç d’imposar que, com va passar en la inauguració del monument a les víctimes, ordena que s’aplaudeixi a la Guàrdia Civil. Ho deicideix tot ella. 

Foto: Mireia Comas




Vídeo del programa de Ràdio Moià "Reconstruir camins de Pau: convivència a Israel i Palestina"



Reconstruir camins de Pau: convivència a Israel i Palestina.

Dissabte 12 d'abril de 2025

Clica per anar al canal de Youtube de Ràdio Moià

Es possible la pau? La convivència entre els pobles a l’Orient Mitjà? Rafael Manzanera i Toni Arisa presenten aquest programa especial i compten amb les veus de: David Masip, Graduat del Màster d'Estudis Àrabs de la UAB, ens parla de la història del conflicte Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en temàtiques de drets humans, conflictes internacionals, món àrab, immigració, ultradreta i terrorisme., ens parla del conflicte avui Rafael Rebollo, Catedràtic de Dret Penal a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ens parla de l'impacte internacional i l'arquitectura jurídica internacional També hi ha participat: Associació Catalana de Jues i Palestins Xavier Tragant (Moianès amb Palestina), ens ha apropat la realitat de les persones desplaçades Estanis Alonso (Metge expert en Salut Internacional) ens ha explicat la situació sanitaria en el conflicte Àlex Mur, polítologec, ens ha parlat sobre la situació pilítica actual Han conduit el programa Rafa Manzanera i Toni Arisa. La direcció tècnica del Ramon Martinez i el suport d’Andreu Vilardell.

diumenge, 13 d’abril del 2025

Entrevista al Punt Avui sobre el llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres"

Entrevista que em fa Pere Bosch sobre el llibre al Punt Avui, publicada el dissabte 12 d'abril de 2025. Clica aquí per llegir-la al Punt Avui 

                



Xavier Rius Sant

 

Periodista i autor del llibre “Aliança Catalana: els nostres ultres”

“El discurs més xenòfob d’Aliança Catalana no està en el programa”

 Acaba de publicar un llibre en què ressegueix l’evolució de l’extrema dreta a Catalunya i el sorgiment d’Aliança Catalana

 Defensa que la formació política liderada per Sílvia Orriols “ocupa un espai que la resta de partits sovint deixen buit”



Pere Bosch i Cuenca - Barcelona, 12 dabril de 2025

Ens trobem amb Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) a la llibreria Laie, al carrer Pau Claris de Barcelona. És un espai tranquil, ideal per prendre un cafè o un refrigeri envoltat de llibres. I, en qualsevol cas, es tracta d’un lloc molt més plàcid que el que va escollir fa pocs dies per parlar amb un altre mitjà de comunicació. En aquella ocasió es va citar en un bar situat molt a prop de l’ajuntament de Ripoll i l’entrevista es va veure afectada per algunes interferències. El segon tinent d’alcaldia li va aixecar el dit del mig i el va acusar reiteradament de “mentider” pel llibre que acaba de publicar, titulat Aliança Catalana: els nostres ultres.

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir? Ultres, extrema dreta, xenòfobs...t a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?
Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.

En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.
Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.

El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.
Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.

Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?
L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.

En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?
És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.

En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?
Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins

I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?
En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.

En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...
El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.

I en el cas del Parlament?
La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.

Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?
El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.

Una veu crítica

Pels drets humans

En el seu blog, Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) es defineix com a “periodista i escriptor especialitzat en conflictes internacionals, immigració, terrorisme i ultradreta”. També hi recorda que va treballar 32 anys com a professor de geografia i història i que va estar vinculat a moviments pacifistes durant els anys vuitanta i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes. A més a més, ha col·laborat en un munt de mitjans de comunicació i té una sòlida producció bibliogràfica, en bona part centrada en la gestió migratòria i el sorgiment dels partits xenòfobs. Fa tres anys va publicar Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (Pòrtic) i Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal). També va fer una incursió en el món de la ficció amb la novel·la Amor a la carta (Raima, 2012).

Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?
Ultres, extrema dreta, xenòfobs... Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.
En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.
Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.
El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.
Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.
Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?
L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.
En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?
És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.
En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?
Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins
I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?
En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.
En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...
El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.
I en el cas del Parlament?
La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.
Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?
El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.
Ara fa poc ha sortit un altre llibre dedicat a Aliança Catalana que defineix aquest partit com a “nacionalpopulisme català”. Vostè, en canvi, els anomena “ultres”. Com els hem de definir?
Ultres, extrema dreta, xenòfobs... Per mi, nacionalpopulista és la Isabel Díaz Ayuso de Madrid, que fa nacionalisme madrileny. Però ella no diu que els immigrants van a Madrid a viure del subsidi i del nostre treball. La Sílvia Orriols, a part de ser nacionalpopulista, també és xenòfoba. I d’extrema dreta, perquè criminalitza els immigrants i diu coses com ara que per cadascun que treballa n’hi ha 10 o 100 que viuen del subsidi i s’aprofiten de tota mena de privilegis. Per tant, al meu entendre, Sílvia Orriols i Aliança Catalana són extrema dreta o ultradreta. És similar al que és la Marine Le Pen en el cas de França.
En el subtítol del llibre parla de “la indignació del 17-A” com un dels factors que expliquen el naixement d’Aliança Catalana.
Exactament. A diferència dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què no hi ha implicació emocional entre els gihadistes que fan explotar els trens i els veïns de Madrid, als nois de Ripoll tothom els coneixia. Havien vingut a sopar a casa teva, eren amics del teu fill, sortien amb una noia que coneixies... Hi ha el cas molt clar de la Margarita Cabello, una professora d’anglès jubilada i una de les tres fundadores d’Aliança i del projecte primer de Front Nacional a Ripoll. Ella estava vinculada a una protectora d’animals i es trobava sovint el Moussa Oukabir, el més jove de la cèl·lula terrorista, mentre passejava els seus gossos. Cabello fins i tot va establir una certa complicitat amb Moussa, i quan va saber que era un dels autors dels atemptats es va sentir traïda. Aquest sentiment de perplexitat i de sentir-se enganyat té molt a veure amb el fet que el maig del 2019 més de 600 veïns de Ripoll donessin el seu vot a les dues candidatures xenòfobes que es presentaven. De fet, si haguessin anat juntes haurien aconseguit dos regidors segur. A la Sílvia Orriols li van faltar 20 vots per aconseguir un segon regidor.
El segon factor que descriu en el subtítol és el “desencís pel procés”.
Tinc molt clar que sense aquest desencís molt probablement Aliança Catalana no hauria passat de ser una nova Plataforma per Catalunya, però amb caràcter independentista. Hi ha gent que confiava que hi hauria independència i, en canvi, van veure com els líders polítics es feien enrere. Per això dic que Vox i Aliança són dos “fills bastards no buscats ni esperats del procés”. Dic “bastard” no en el sentit de “fill de puta”, per entendre’ns, sinó de fill rebotat, emprenyat. És el mateix, tot i que des del costat del nacionalisme espanyol, que passa amb Vox i amb Ortega Smith, que amb la seva presència al Tribunal Suprem durant el judici pel procés i la quota mediàtica que va obtenir, va aconseguir el que no havia obtingut anant a manifestar-se al Valle de los Caídos. Aliança Catalana va aconseguir el mateix, però des de l’altra banda.
Dedica un capítol a Daniel Cardona, del qual és seguidora Sílvia Orriols. Per què l’admira exactament?
L’Orriols és cardonista. I de la mateixa forma que Daniel Cardona no va perdonar a Francesc Macià que després de proclamar la República Catalana acceptés la Generalitat, Sílvia Orriols no perdona a Carles Puigdemont que en lloc de mantenir la independència es fes enrere.
En quina mesura Aliança Catalana és un producte fet a la mida de Sílvia Orriols o va més enllà del seu lideratge?
És un projecte nascut a Ripoll, però si ella no hagués estat alcaldessa, si Junts hagués fet el que s’havia pactat fa dos anys, no li hauria resultat tan senzill. No és el mateix que una regidora surti a l’ABC o a Telecinco que no pas que ho faci una alcaldessa. A partir del moment que Sílvia Orriols és investida alcaldessa, el missatge sobre temes com ara l’empadronament té molta més repercussió, tant a la premsa com a les xarxes socials. La personalitat d’Orriols també es reflecteix en la imatge del partit; quan cal pot mostrar-se molt propera, però pot canviar de cop i ser molt freda i distant, sense capacitat d’empatitzar i capaç de dir el que calgui per crispar l’ambient.
En el llibre analitza el programa electoral d’Aliança Catalana i afirma: “El discurs més xenòfob no està en el programa, sinó en els comentaris i tuits d’Orriols.” Hi ha un doble discurs?
Hi ha un contrast, sí. El programa d’Aliança Catalana és neoliberal i conservador. De fet, es diferencia de la dreta liberal perquè proposa l’expulsió de tots els que no tenen permís de residència, ja sigui perquè han vingut sense papers o perquè els ha caducat i no han pogut renovar-lo. L’Orriols criminalitza tota la immigració. Ella diu: “Si venen a treballar i s’integren, cap problema.” Però més enllà que sigui difícil portar gent amb papers en molts moments, ella criminalitza tots els immigrants. Hi ha molts exemples de tuits destinats a atiar el foc, com ara un en què explica que la Policia Municipal ha detectat un home que dormia a la devesa i l’ha portat a la Policía Nacional perquè l’expulsés. Això ho pot fer perquè és alcaldessa i aquest marroquí que estava dormint anava cap a França o Amsterdam, on tenia el seu cosí. Però el criminalitza. O una altra piulada en què explica que està anant en tren de Ripoll cap al Parlament i diu que el paisatge que veu és esfereïdor. A dos quarts de set del matí no hi ha ningú que vagi de botellot. Si de cas van a treballar a una empresa càrnia o a cuidar gent gran; però ella els criminalitza a tots. O una altra piulada amb una foto en un CaixaBank en què es veuen tot de dones marroquines i posa que venen a pagar-nos les pensions, quan es tracta de temporeres de la collita de la maduixa a Huelva. O un altre tuit en què explica que la grua municipal ha immobilitzat 17 o 18 vehicles de ciutadans estrangers que tenien multes pendents i diu: “Voleu drets? Doncs també teniu obligacions. O tots moros o tots cristians.” A veure, em nego a creure que aquella setmana no hi hagués cap Bosch o cap Rius o cap López que no hagués estat multat. Què insinua? Que els Bosch, els Rius o els López són sancionats i en canvi els Mohammed no? I això és xenòfob, perquè assenyala la culpabilitat i la vinculada a un determinat col·lectiu. De fet, es tracta de la mateixa xenofòbia que des d’Els Intransigents abocava cap als “horribles” cognoms castellans o espanyols. Fa un canvi de xip i ara dirigeix el seu odi als immigrants, sobretot els marroquins
I a què respon aquest “canvi de xip” que explica?
En els articles ella posava Castella en minúscula. No posava Espanya. Però al final s’adona que té un espai. Amb tres o quatre persones com el seu marit, la regidora del PDeCAT Fina Guix o Margarita Cabello es decideixen a fer aquesta llista, i deixa de ficar-se amb els castellans. Fixa’t que a la seva llista té dos regidors importants amb cognoms castellans, l’Anna Flores Expósito i en Guillermo Barranqueras. I aquests són els seus pilars a Ripoll. Per tant, s’oblida d’aquests horribles cognoms castellans i es centra en els horribles cognoms marroquins o també llatinoamericans.
En el llibre es mostra molt crític amb la resta de partits i l’actitud que tenen amb Aliança Catalana...
El que no es pot fer és anar canviant de criteri. En el cas de Ripoll, primer es diu que es farà un govern d’unitat o un govern del PSC, Esquerra, amb el suport de la CUP. I la Manoli Vega diu que investirà i a última hora, després del tuit de la Laura Borràs, Junts es fa enrere. I en aquell moment el Turull va a casa de la Manoli Vega i li proposa investir la Chantal Pérez i quedar-se a l’oposició. I bum, no. Ara han fet el mateix. Hi ha la moció per als pressupostos, hi ha la moció de confiança, s’acorda fer una moció de censura amb Maria Soldevila de Junts d’alcaldessa i quatre dies abans, sigui per Puigdemont o per qui sigui, es fa marxa enrere. I surt el proper candidat dient que era un govern Frankenstein. A veure, a la Diputació Junts governa amb el PSC; i ho fa perquè era la suma que donava. No era un govern Frankenstein, era una opció que donava la meitat més un. La Sílvia Orriols hi ha sortit guanyant, amb la indecisió de la resta de partits. Fa tres mesos, ERC deia d’abstenir-se en els pressupostos de Ripoll i Junts de votar-hi a favor. Junts i ERC decideixen ni abstenir-se ni votar-hi a favor. Ens aboquen a la moció de confiança i quan estava tot fet es fan enrere. Això és el que no s’ha de fer.
I en el cas del Parlament?
La consellera Tània Verge es va equivocar molt, per exemple, quan va multar Sílvia Orriols amb 10.000 euros. Penso que el que fa és donar-li més protagonisme, tal com ja va passar en el seu moment amb l’Anglada a Vic. A més a més, el més probable és que l’Orriols guanyi el contenciós, amb la qual cosa encara en sortirà beneficiada, de tot plegat. De fet, la Sílvia Orriols ja havia aconseguit notorietat informativa gràcies a una denúncia que havia presentat contra ella el president de l’Associació Islàmica Annour per unes afirmacions que va fer arran d’una moció contra l’obertura d’una mesquita. Fins fa pocs anys, a Catalunya no hi havia ni ultradreta. Hi havia hagut l’Anglada, que no va aconseguir entrar al Parlament i que va quedar molt restringit a alguns municipis i que al final va acabar morint pel seu propi pes. Però ara hi ha aquest espai que han ocupat Vox i Aliança Catalana. També critico aquest doble discurs tant dels Comuns com d’ERC, que no feliciten per Nadal perquè som laics, però que en canvi ho fan amb el ramadà perquè som multiculturals. I això ha sigut un error brutal.
Precisament la propera fita electoral seran les municipals, molt probablement. Quin escenari cal preveure per a Aliança Catalana?
El darrer referent que tenim són les eleccions al Parlament. Hi ha molts municipis en els quals han tingut bastant suport. Hi ha una expansió territorial molt important i pot passar que a les properes eleccions aconsegueixin molts regidors. I a les eleccions catalanes, a les darreres passades, Orriols va prendre la decisió de no presentar-se per a Barcelona, com van fer el Puigdemont o la Laia Estrada, que eren diputats de Tarragona o Girona. El fet que ella no encapçalés la llista i que no aparegués a les butlletes probablement va influir en els resultats que es van produir al Parlament. Però ara sortirà en els debats, tindrà recursos per enviar les butlletes i també per fer més propaganda. Tinc molt clar que amb aquestes condicions i amb la seva presència contínua al Parlament, Aliança Catalana superarà els Comuns i la CUP a les properes eleccions catalanes.



OSZAR »